Archive

Posts Tagged ‘Kubala’

Tots els Entrenadors de la Història del FC Barcelona

Entrenador Anys
John Barrow 1917
Jack Greenwell 1917-1924, 1931-1933
Jesza Poszony 1924-1925
Ralph Kirby 1925-1926
Roma Forns 1926-1929
Jack Demby 1926-1927, 1933-1934
James Bellamy 1929-1931
Ferenc Platko 1934-1935, 1955-1956
Patrick O’Connell 1935
Josep Planas 1939-1940, 1940-1941
Joan Josep Nogués 1941-1944
Ramon Guzman 1941-1942
Josep Samitier 1944-1947
Enrique Fernández 1947-1950
Ramon Llorens 1950
Ferdinand Daucik 1950-1954
Sandro Puppo 1954-1955
Domenec Balmanya 1956-1958
Helenio Herrera 1958-1960, 1980, 1981
Enric Rabassa 1959-1960
Enrique Orizola 1960-1961
Ljubisa Brocic 1960-1961
Lluís Miro 1961-1962
Ladislao Kubala 1962, 1963, 1980
Josep Gonzalvo 1962-1963
Cesar Rodriguez 1963-1964, 1964-1965
Vicenç Sassot 1964-1965
Roque Olsen 1965-1967
Salvador Artigas 1967-1969
Josep Seguer 1969-1970
Vic Buckingham 1969-1971
Marinus (Rinus) Michels 1971-1975
Hennes Weissweiler 1975-1976
Laureano Ruiz 1975-1976
Marinus (Rinus) Michels 1976-1978
Lucien Muller 1978-1979
Joaquim Rifè 1978-1979
Udo Lattek 1981-1982, 1982-1983
Jose Luis Romero 1982-1983
Cesar Luis Menotti 1982-1983, 1983-1984
Terry Venables 1984-1987
Luis Aragonés 1987-1988
Carles Rexach 1987-1988, 1990-1991
Johan Cruyff 1988-1996
Carles Rexach 1995-1996
Bobby Robson 1996-1997
Aloysius Paulus Maria Van Gaal 1997-2000
Llorenç Serra Ferrer 2000-2001
Carles Rexach 2001-2002
Aloysius (Louis) Paulus Maria Van Gaal 2002-2003
Radomir Antic 2003
Franklin (Frank) Edmundo Rijkaard 2003-2008
Josep Guardiola i Sala 2008-??

Tornar

1957-Segle XXI – El Camp Nou canvia l’història

El Camp Nou (1957): el gran escenari

La infausta resolució del ‘cas Di Stéfano’ provoca el fitxatge del jugador argentí pel Real Madrid i la dimissió del president barcelonista, Enric Martí Carreto. El nou màxim dirigent del Club, Francesc Miró-Sans impulsa la construcció del Camp Nou, la inauguració del qual es fa el 24 de setembre del 1957. El nou estadi, que té una capacitat inicial de 90.000 espectadors, serveix de marc de les il·lusions d’un equip que acaba de guanyar la Copa del 1957 a l’estadi de Montjuïc i que té el suport de 49.000 socis. La conquesta de les Lligues 1958-59 i 1959-60 i les Copes de Fires 1957-1958 i 1959-60 es deu al segell del genial tècnic Helenio Herrera i a l’aportació de figures com Kocsis, Czibor, Evaristo, Kubala, Eulogio Martínez, Suárez, Villaverde, Olivella, Gensana, Segarra, Gràcia, Vergés i Tejada.
Aquesta constel·lació d’estrelles no té continuïtat a la dècada dels seixanta, un període de crisi esportiva (només es guanyen les Copes 1963 i 1968 i la Copa de Fires 1966) però alhora d’embranzida social: malgrat la sequera de títols, la identificació amb el FC Barcelona creix de manera superlativa en aquells anys, quan el ‘més que un club’ ja és una realitat: Per als socis, el Barça està per sobre de la cojuntura esportiva: l’adhesió als colors barcelonistes és la manera de defensar la identitat nacional catalana en una època dictatorial on tots els altres camins estan tallats.

Arriba Johan Cruyff

L’any 1971 el FC Barcelona conquereix la Copa i inaugura, a l’octubre, el Palau Blaugrana i la Pista de Gel. Dos anys després, el 1973, el fitxatge de l’holandès Johan Cruyff dóna lloc a la famosa ‘màquina de fer futbol’ (amb la davantera d’or que composen Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial) que guanya la Lliga 1973-74 amb una passejada militar. Així les coses, el Club, que amb 69.566 socis ja és l’entitat esportiva més poderosa del món, arriba al 75è Aniversari. Un dels artistes catalans més internacionals, Joan Miró, és l’autor del cartell commemoratiu d’aquesta important efemèride.

Comença l’etapa de Josep Lluís Núñez

Guanyada la Copa del 1978, el 6 de maig d’aquell any Josep Lluís Núñez accedeix a la presidència del Club amb un missatge de renovació. Des d’aleshores, el Club ha experimentat un creixement notable, amb un gran sanejament econòmic, una forta expansió social (augment considerable del número de socis i de Penyes), i patrimonial (inauguració del Miniestadi i successives remodelacions de l’Estadi), a la vegada que presenta un palmarès envejable.
Copa d’EuropaDins d’aquesta brillant trajectòria esportiva, cal destacar la Recopa del 1979, amb 30.000 barcelonistes desplaçats a la final de Basilea; la Lliga 1984-85, guanyada de forma aclaparadora sota les ordres del tècnic anglès Terry Venables; l’època del Dream Team (1990-94), amb Johan Cruyff com a entrenador, quan es guanyen quatre Lligues consecutives i la Copa d’Europa, el 20 de de maig del 1992, a Wembley; els tres títols guanyats (Recopa, Copa i Supercopa d’Espanya) pel ‘míster’ anglès Bobby Robson a la temporada 1996-97 i les dues Lligues consecutives (1997-98 i 1998-99) conquerides per Louis Van Gaal en la seva primera etapa al Club. Van Gaal, a més, assoleix el doblet l’any 1998 (Lliga i Copa) 39 anys després de l’últim aconseguit.
Les figures d’aquesta època recent han estat Migueli, Sánchez, Carrasco, Schuster, Urruti, Maradona, Zubizarreta, Lineker, Bakero, Begiristain, Amor, Koeman, Laudrup, Ferrer, Stòitxkov, Guardiola, Romario, Sergi, Abelardo, Ronaldo, Luis Enrique, Figo, Rivaldo, Kluivert, Puyol i Saviola.
La celebració del Centenari del Club (1999), que compta amb Antoni Tàpies com a autor del cartell oficial, constitueix una brillant efemèride que serveix de punt d’enllaç entre un passat gloriós i un present ple d’il·lusions. El 23 de juliol del 2000 Joan Gaspart accedeix a la presidència del Club. i s’obre una nova etapa al Club amb l’actual construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper a Sant Joan Despí.

El Club del segle XXI: el balanç

Amb una dimensió social, cultural i esportiva cada cop més gran, actualment el FC Barcelona continua sent la societat esportiva més important del món. L’equip de futbol és l’únic del continent que ha estat present de forma ininterrompuda a les competicions europees des de la seva creació el 1955, ostenta la condició de rei de la Recopa amb quatre títols i és el Club que més vegades ha guanyat el Campionat de Copa, un total de 24. Les seves seccions (bàsquet, handbol, hoquei patins, atletisme, hoquei, hoquei gel, patinatge artístic, futbol sala, rugbi, beisbol, voleibol i futbol femení) han assolit nombrosos èxits estatals i internacionals.

Tornar

La Història del FC Barcelona – 1922-1957 – Marcats per la Política

29/09/2005 1 comentari

Comença l’etapa gloriosa: el camp de les Corts

Les CortsL’edat d’or del Club (1919-1929) significa l’esclat d’un veritable equip de somni, en el que sobresurten figures de la magnitud de Samitier, Alcántara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. En aquesta situació, l’afecció pels colors barcelonistes es desborda a la vegada que augmenta la identificació, ja indissoluble, del Club amb el sentiment catalanista en una època especialment difícil per a Catalunya. El 20 de maig del 1922 té lloc la inauguració del camp de Les Corts, anomenat ‘La Catedral del futbol’, un magnífic estadi amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors que successives ampliacions la doblaran fins a 60.000. A la celebració de les Noces d’Or (1924), el cartell oficial de la qual és obra del genial artista valencià Josep Segrelles, el FC Barcelona pot presumir de tenir 12.207 socis i un futur esplendorós per endavant. Anys després, el Barça guanya la primera edició de la Lliga espanyola (1928-29) i tanca d’alguna manera aquesta etapa gloriosa. El balanç és impressionant: des de la inauguració de Les Corts s’ha guanyat, a més d’aquest primer campionat de la regularitat, el Campionat de Catalunya 1923-24, 1924-25, 1925-26, 1926-27 i 1927-28 i el Campionat d’Espanya 1924-25, 1925-26 i 1927-28, aquest últim de manera èpica, després de dos desempats amb la Real Societat i una actuació heroica del porter barcelonista Franz Platko, que és glossada amb un immortal poema per Rafael Alberti.

Temps difícils

Com a contrapunt negatiu, a la dècada dels vint el Club s’esquitxa amb els conflictes extraesportius: el 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, el públic xiula l’himne espanyol. Com a represàlia, el camp és clausurat per sis mesos -posteriorment reduïts a tres- i Gamper ha d’abandonar la presidència de l’entitat per sempre més. Morirà cinc anys després, el 30 de juliol de 1930. Malgrat que disposa de figures com Ventolrà, Raich o Escolà, la decadència del Club en la dècada dels 30 -quan la política subordina l’esport a tots els nivells- és un fet i es materialitza en tres crisis: financera, social (baixa constant del número de socis) i esportiva a nivell estatal (al Principat, però, es guanyen els Campionats de Catalunya 1929-30, 1930-31, 1931-32, 1934-34, 1935-36 i 1937-38, aquest últim en plena guerra civil).

L’efecte de la Guerra Civil

L’esclat de la Guerra Civil del 1936 porta el FC Barcelona (que ha perdut al seu president Josep Suñol, assassinat per soldats franquistes prop de Guadalajara l’agost d’aquell any) a una gira miraculosa per Mèxic i Estats Units que salva l’economia del Club a costa de perdre la meitat de la plantilla, exiliada a terres mexicanes i franceses. El 16 de març del 1938, la caiguda d’una bomba llançada per l’aviació feixista sobre la seu social del FC Barcelona provoca greus destrosses. Pocs mesos després, l’ocupació de la Ciutat Comtal per les tropes franquistes comporta nombrosos problemes per a un Club que ha esdevingut un dels grans símbols de Catalunya i que, aleshores, amb prou feines li queden 3.486 socis. Així, el març del 1940 va ser nomenat president un home d’indubtable fidelitat al règim, Enric Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta. A més, l’entitat passa a denominar-se Club de Fútbol Barcelona, forma espanyolitzada que substitueix l’anglòfona Futbol Club Barcelona (aquest greuge no es reparà fins el 1973) i les quatre barres de l’escut van quedar reduïdes a dues fins l’any 1949, quan es va recuperar el format original.

De la promoció a la primera Copa Llatina (1949)

A la dècada dels quaranta el Barça remunta gradualment una crisis que gairebé el porta a la segona divisió l’any 1942, però l’equip, després de guanyar la Copa, salva la promoció. Un any després, el 16 de juny del 1943 ‘l’escàndol de Chamartín’, una golejada soferta a terreny madridista mediatitzada per les amenaces arbitrals i policials, provoca la dimissió de Piñeyro, un home del règim però honest. La sortida del túnel arriba amb la conquista de les lligues 1944-45, 1947-48 i 1948-49 i de la Copa Llatina de 1949, una competició precedent de la Copa d’Europa que constitueix el primer gran èxit internacional del Club. La desfilada de figures barcelonistes donen fe de la recuperació esportiva de l’entitat: César, Basora, Velasco, Curta, els germans Gonzalvo, Seguer, Biosca, Ramallets… El FC Barcelona celebra les Noces d’Or l’any 1949 en plena expansió, amb 24.893 socis i un palmarès de 21 Campionats de Catalunya, nou Copes i quatre Lligues.

Kubala i les Cinc Copes

Ladislao KubalaL’arribada del ‘crack’ Ladislau Kubala, el juny del 1950, converteix al FC Barcelona en un conjunt imparable i deixa petit el camp de les Corts. Entre 1951 i 1953 el Barça guanya tots els títols en joc (les Lligues 1951-52 i 1952-53 i les Copes 1950-51 1951-52 i 1952-53). En aquest cicle triomfant, està marcada amb lletres d’or la temporada 1951-52, la de les Cinc Copes: Lliga, Copa, Copa Llatina, Eva Duarte i Martini Rossi. Joan Manuel Serrat ha immortalitzat, en una de les seves cançons, la davantera màgica d’aleshores: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Tornar