Archive

Posts Tagged ‘Guardiola’

Tsunami blaugrana al Sardinero

Messi i Xavi celebren el primer gol de largentí

Messi i Xavi celebren el primer gol de l'argentí

Quatre de quatre, 12 punts de 12 possibles, 14 gols en 4 partits, 5 de Messi i 4 d’Ibrahimovic, un joc espectacular, i passant molt poques angúnies. Aquest és l’impressionant bagatge del Barça en l’inici de la Lliga 2009/10. I ahir a Santander, només va fer que ratificar-ho, en una de les millors primeres parts fora de casa, de la seva història.

Un autèntic tsunami blaugrana va entrar pel cantàbric i va arrasar la platja del Sardinero i els seus entorns. La primera part va ser una altra classe magistral de futbol de l’equip de Guardiola. Un rondo de 10 contra 10, en què uns només perseguien la pilota, i els altres la movien a tanta velocitat que fins i tot els càmeres de televisió es perdien. Fins i tot el públic santanderí va acabar corejant “oes” a l’excels joc blaugrana, i va acomiadar amb sonores ovacions tan l’equip com Messi quan va ser substituït al minut 64.

Els tres primers gols van ser pura anècdota en una primera part controlada de principi a fi pels blaugranes. Que amb possessions de fins el 75% feia extremadament tediós als jugadors càntabres que van acabar rendits davant la supremacia blaugrana. Ibrahimovic va rematar de cap una centrada de Messi per fer el primer. Messi va arrodonir una jugada al primer toc de Keita, Xavi i el propi argentí, col·locant-la al pal baix de Toño. I finalment Piqué, només 6 minuts després del primer gol, aprofitava una assistència de taló d’Ibracadabra per marcar amb el cap embenat, tot emulant el crack de l’handbol blaugrana Iker Romero.

En la segona part, novament rondo exasperant del Barça, dos golassos en jugades personals, un de Messi i un d’Óscar Serrano, i els tres canvis de Guardiola per donar minuts a jugadors que en necessiten per anar entrant en les rotacions. Márquez va substituir a Piqué. Pedro a Ibra, després que el suec es fes un lleu esquinç. I Iniesta que va entrar per Messi, i va assistir a l’ovació del públic local.

El Barça segueix líder a la lliga, i demostrant que el títol no el deixarà escapar així com així. Avui a les 20:00 Vila-real-R.Madrid i Tenerife-Ath.Bilbao a les 21:00 per saber qui serà el líder després de les quarta jornada.

1 – Racing de Santander: Toño; Pinillos, Morris, Henrique, Sepsi; Arana, Diop (Colsa, min 57), Lacen, Serrano; Munitis (Luis García, min 70) i Geijo (Xisco, min 57).
4 – FC Barcelona: Valdes; Dani Alves, Piqué (Márquez, min 57), Puyol, Abidal; Xavi, Busquets, Keita; Messi (Inista, min 64), Ibrahimovic (Pedro, min 52) i Henry.
Gols: 0-1, min 21. Ibrahimovic. 0-2, min 24. Messi. 0-3, min 27. Piqué. 4-0, min 63. Messi. 1-4, min 72. Serrano.
Àrbitre: Antonio Miguel Matehu Lahoz. Grogues a Diop, Xisco, Pinillos i Lacen pel Racing i a Ibrahimovic pel Barça.
Estadi: Campos de Sport de El Sardinero (19.034 persones)

Massa domini per no res

Ibrahimovic jugant contra el seu ex-equip

Ibrahimovic jugant contra el seu ex-equip

El Barça empata a 0 el primer partit de la lligueta de la Lliga de Campions al camp de l’Inter de Milà, en una nit de molts retrobaments. L’equip de Guardiola, amb Ibrahimovic en punta, no va saber com perforar l’equip de Mourinho, que va plantejar un partit extremadament defensiu i atemorit.

El Barça va crear tres ocasions de gol en els primers vuit minuts de partit, i tot i dominar la primera part i tenir unes quantes ocasions de gol relativament clares, l’infortuni va impedir que el primer gol pugés al marcador.

En la segona part, el Barça va dominar encara més la pilota, i va inutilitzar els tímids contraatacs de Milito i Eto’o. Amb un percentatge de possessió altíssim, i molt poper a la porteria de Julio César, ni Messi, ni Ibra, ni Henry, ni un sublim Xavi (el millor del partit), van poder culminar les bones jugades que trenaven a la frontal de l’àrea. En una d’aquestes jugades, Stankovic va fer unes clares mans a l’interior de l’àrea, que l’àrbitre Stark no va veure. Tot i això, com va dir Guardiola, això no és excusa per no haver marcat.

En resum, bon inici de l’actual campió en un camp extremadament difícil, en un partit on Eto’o no es va veure, on Ibra va estar a punt de marcar a la seva ex-casa, i on Mourinho va tornar a donar mostres del seu fort i complex caràcter.

0 – FC Inter Milano: Julio César; Maicon, Samuel, Lucio, Chivu, Zanetti, Motta, Muntari (Stankovic, min.62), Sneijder (Santon, min.80), Diego Milito (Bolatelli, min.85) i Eto”o
0 – FC Barcelona: Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Touré Yaya, Xavi, Keita, Messi, Henry (Iniesta, min.77) i Ibrahimovic
Àrbitre: Wolfgang Stark (GER). Grogues a Henry (min.54), Touré Yaya (min.83) i Chivu (min.90)
Estadi: Giuseppe Meazza (80.000 espectadors)

Grup F
Dynamo Kiev 3
FC Barcelona 1
Internazionale 1
Rubin Kazan 0

Això no ha començat bé

Doncs si, pintava que havia de ser divertit, i ho va ser.
El Barça va tornar a donar hores i hores de conversa i de preocupacions a tots. Ho vau veure?
Quin desastre! Quina poca il·lusió que genera l’equip, i quina poca efectivitat que tenen (o tenim, depèn del moment, i de amb qui ho parlis).
Defensivament, el nou equip m’agrada força menys en jugades a pilota aturada, que som un flam i sempre ens superen, hi ha un tio sol, o el que sigui. Aquesta nova tàctica de defensar aquests centres en zona no funciona, ni pinta que ho farà en un futur. No pot ser que cada corner, cada centrada, ens posin en un compromís, i mes si a l’equip i juguen Puyol Márquez, Piqué, Keita, Henry, i fins i tot Toure, que son alts i que van molt i molt be de cap.
De fet, ofensivament, les jugades a pilota aturada es veuen molt treballades, bons moviments i bones intencions. I fins i tot ahir, Màrquez va fer un gol en gran jugada “teòricament” assajada. Però fins i tot en altres ocasions, tot i que no va sortir tan be, es va posar la port al cos del rival.
Però a part d’això, ofensivament som bastant inoperants. Sempre es vol entrar amb la pilota dins la porteria, i no s’acaba de xutar ni a la de tres. I els pocs xuts llunyans que es fan, pocs van a porteria. Vegi’s xuts de Messi, Iniesta, Keita, nu d’Henry que va parar el porter, i algun que em dec deixar.
Sembla que en Pep els hi ha dit que xutin i ells xuten, però també sembla que ho facin sense gaire sentit, m’explico, quants xuts van fer henry, Eto’o i Messi?
Messi, 2 o 3, però podia haver xutat 10 cops ell sol, però no li dona la gana. Com va dir Maradona, si a part de regatejar, la passes o xutes mes o menys ràpid, probablement encara seria mes bon jugador!
Eto’o mig xut, i malament. El camerunès esta lent, fallon, i amb una falta de velocitat molt important. Si abans era una gasela, ara es un simple ximpanzé corrent d’arbre en arbre.
I Henry, un xut al primer o segon toc (l’únic, a part del gol de Xavi, i un d’Iniesta en contraatac, k va xutar desviat), un de lluny que va posar en problemes al porter, per què estava mal posat, i poc mes. Aquest… encara pensa amb la filla…

Per cert, i seguim amb Etoo, era dels que volia que es quedes, però si ha de seguir igual, mes val que el venem al mercat d’hivern per 30 o 40 milions d’€, i ens busquem un bon davanter centre..
I relacionat amb aquest tema… que cony li passa al Pep amb Bojan¿?¿? I lo de Sylvinho¿? si l’entrenador no confia en cap dels 2 laterals esquerra a la segona setmana de lliga, anem molt i molt malament!

Bé… com ja veieu, ni il·lusió, ni res de res…
Potser no es tan greu com ho pinto, però de moment no ho veig gens clar…

Nota: Impressions després del partit entre el Barça i l’Sporting de Portugal jugat ahir al Camp Nou amb resultat final de 3-1 (Márquez, Eto’o i Xavi)

Passadís, errors i comiats

El Barça cada dia va a pitjor, i el partit d’ahir va ser tirant a penós. El que em sap més greu de tot, és que molt em temo, que diumenge no es farà l’homenatge que caldria fer-li al Rijkaard.
D’ahir es pot salvar l’inici del partit (fins i tot el passadís xD), fins el canvi de Gudjohnsen, i atribuint els 2 primers gols a cantades arbitrals que en altres temporades ens haguessin indignat, es podria dir que la primera part va ser mínimament digna. Alguns jugadors sembla que han tornat a agafar la forma, com Abidal, que després de 4 o 5 trucades al preparador físic de l’Olympique de Lió, torna a ser una màquina, i alguns, que s’ho fan tot sols, com Messi que sol fa més que els altres 9.
La resta infumable… el canvi suïcida de Guddy, va ser trist i desafortunat (marginant un jugador que mai s’ha amagat). El comportament de l’equip en general a la segona part pobre i indigne d’aquest club. L’actitud del senyor Henry (excepte a la jugada del gol) denunciable. La inoperància dels “nens” preocupant… espero que sigui una cosa psicològica provocada per una situació puntual, però ahir Bojan estava extremadament fallón, i Dos Santos… ai Dos Santos! quasi que el cedim, ja! Fins i tot, Xavi, Puyol i Valdés, semblaven superats pel moment.
4-1, a 18 punts, i amb un aire d’estar sotmesos a l’efecte xuclador d’un forat negre que no se sap on ens portarà.

I després (o abans, depèn de com es miri) el tema de’n Guardiola. La Junta, la torna a cagar (si amb aquesta paraula tan poc fina). Anuncia/filtra el relleu de Rijkaard per en Pep en mal moment, sense fer-ho del tot oficial, abans d’un partit importantíssim, fins i tot, pel propi Pep i per la seva futura vida d’entrenador del primer equip. I, en definitiva, torna a portar-se malament amb gent, amb persones, que han treballat i s’han esforçat per portar el Club al més alt. Rijkaard, i la gent dels cos tècnic que plegaran, han treballat (amb més o menys encert), durant cinc anys al màxim, i crec que ells mereixen un homenatge, un sentit homenatge de tots nosaltres, i puntualitzant, jo ho personificaria en Rijkaard.
La seva bondat, el seu to conciliador (a vegades excessiu), la seva gran protecció pels jugadors (cosa que crec imprescindible, en diferent mesura, però necessària), i un llarg etcètera, d’un home amb un caràcter que m’has fascinat. El seu futbol guanyador, ofensiu, poc tàctic, on es prima al talent, i on els esforços es fan a l’últim terç de camp, m’ha enlluernat.
Pot ser la seva lectura dels partits “online” (al moment) no ha estat la més encertada, però els resultats l’avalen, i el permetran entrar, amb lletres d’or, al llibre dels entrenadors més prolífics de la nostra entitat.

Per tot això i molt més, Gràcies Frank! Sempre et portarem al Cor!

PD: Per cert, espero que aquest proper diumenge, al darrer partit a l’Estadi se l’homenatgi com es mereix, per molt malament que ho hagin fet els jugadors a Madrid.

Tots els Entrenadors de la Història del FC Barcelona

Entrenador Anys
John Barrow 1917
Jack Greenwell 1917-1924, 1931-1933
Jesza Poszony 1924-1925
Ralph Kirby 1925-1926
Roma Forns 1926-1929
Jack Demby 1926-1927, 1933-1934
James Bellamy 1929-1931
Ferenc Platko 1934-1935, 1955-1956
Patrick O’Connell 1935
Josep Planas 1939-1940, 1940-1941
Joan Josep Nogués 1941-1944
Ramon Guzman 1941-1942
Josep Samitier 1944-1947
Enrique Fernández 1947-1950
Ramon Llorens 1950
Ferdinand Daucik 1950-1954
Sandro Puppo 1954-1955
Domenec Balmanya 1956-1958
Helenio Herrera 1958-1960, 1980, 1981
Enric Rabassa 1959-1960
Enrique Orizola 1960-1961
Ljubisa Brocic 1960-1961
Lluís Miro 1961-1962
Ladislao Kubala 1962, 1963, 1980
Josep Gonzalvo 1962-1963
Cesar Rodriguez 1963-1964, 1964-1965
Vicenç Sassot 1964-1965
Roque Olsen 1965-1967
Salvador Artigas 1967-1969
Josep Seguer 1969-1970
Vic Buckingham 1969-1971
Marinus (Rinus) Michels 1971-1975
Hennes Weissweiler 1975-1976
Laureano Ruiz 1975-1976
Marinus (Rinus) Michels 1976-1978
Lucien Muller 1978-1979
Joaquim Rifè 1978-1979
Udo Lattek 1981-1982, 1982-1983
Jose Luis Romero 1982-1983
Cesar Luis Menotti 1982-1983, 1983-1984
Terry Venables 1984-1987
Luis Aragonés 1987-1988
Carles Rexach 1987-1988, 1990-1991
Johan Cruyff 1988-1996
Carles Rexach 1995-1996
Bobby Robson 1996-1997
Aloysius Paulus Maria Van Gaal 1997-2000
Llorenç Serra Ferrer 2000-2001
Carles Rexach 2001-2002
Aloysius (Louis) Paulus Maria Van Gaal 2002-2003
Radomir Antic 2003
Franklin (Frank) Edmundo Rijkaard 2003-2008
Josep Guardiola i Sala 2008-??

Tornar

1957-Segle XXI – El Camp Nou canvia l’història

El Camp Nou (1957): el gran escenari

La infausta resolució del ‘cas Di Stéfano’ provoca el fitxatge del jugador argentí pel Real Madrid i la dimissió del president barcelonista, Enric Martí Carreto. El nou màxim dirigent del Club, Francesc Miró-Sans impulsa la construcció del Camp Nou, la inauguració del qual es fa el 24 de setembre del 1957. El nou estadi, que té una capacitat inicial de 90.000 espectadors, serveix de marc de les il·lusions d’un equip que acaba de guanyar la Copa del 1957 a l’estadi de Montjuïc i que té el suport de 49.000 socis. La conquesta de les Lligues 1958-59 i 1959-60 i les Copes de Fires 1957-1958 i 1959-60 es deu al segell del genial tècnic Helenio Herrera i a l’aportació de figures com Kocsis, Czibor, Evaristo, Kubala, Eulogio Martínez, Suárez, Villaverde, Olivella, Gensana, Segarra, Gràcia, Vergés i Tejada.
Aquesta constel·lació d’estrelles no té continuïtat a la dècada dels seixanta, un període de crisi esportiva (només es guanyen les Copes 1963 i 1968 i la Copa de Fires 1966) però alhora d’embranzida social: malgrat la sequera de títols, la identificació amb el FC Barcelona creix de manera superlativa en aquells anys, quan el ‘més que un club’ ja és una realitat: Per als socis, el Barça està per sobre de la cojuntura esportiva: l’adhesió als colors barcelonistes és la manera de defensar la identitat nacional catalana en una època dictatorial on tots els altres camins estan tallats.

Arriba Johan Cruyff

L’any 1971 el FC Barcelona conquereix la Copa i inaugura, a l’octubre, el Palau Blaugrana i la Pista de Gel. Dos anys després, el 1973, el fitxatge de l’holandès Johan Cruyff dóna lloc a la famosa ‘màquina de fer futbol’ (amb la davantera d’or que composen Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial) que guanya la Lliga 1973-74 amb una passejada militar. Així les coses, el Club, que amb 69.566 socis ja és l’entitat esportiva més poderosa del món, arriba al 75è Aniversari. Un dels artistes catalans més internacionals, Joan Miró, és l’autor del cartell commemoratiu d’aquesta important efemèride.

Comença l’etapa de Josep Lluís Núñez

Guanyada la Copa del 1978, el 6 de maig d’aquell any Josep Lluís Núñez accedeix a la presidència del Club amb un missatge de renovació. Des d’aleshores, el Club ha experimentat un creixement notable, amb un gran sanejament econòmic, una forta expansió social (augment considerable del número de socis i de Penyes), i patrimonial (inauguració del Miniestadi i successives remodelacions de l’Estadi), a la vegada que presenta un palmarès envejable.
Copa d’EuropaDins d’aquesta brillant trajectòria esportiva, cal destacar la Recopa del 1979, amb 30.000 barcelonistes desplaçats a la final de Basilea; la Lliga 1984-85, guanyada de forma aclaparadora sota les ordres del tècnic anglès Terry Venables; l’època del Dream Team (1990-94), amb Johan Cruyff com a entrenador, quan es guanyen quatre Lligues consecutives i la Copa d’Europa, el 20 de de maig del 1992, a Wembley; els tres títols guanyats (Recopa, Copa i Supercopa d’Espanya) pel ‘míster’ anglès Bobby Robson a la temporada 1996-97 i les dues Lligues consecutives (1997-98 i 1998-99) conquerides per Louis Van Gaal en la seva primera etapa al Club. Van Gaal, a més, assoleix el doblet l’any 1998 (Lliga i Copa) 39 anys després de l’últim aconseguit.
Les figures d’aquesta època recent han estat Migueli, Sánchez, Carrasco, Schuster, Urruti, Maradona, Zubizarreta, Lineker, Bakero, Begiristain, Amor, Koeman, Laudrup, Ferrer, Stòitxkov, Guardiola, Romario, Sergi, Abelardo, Ronaldo, Luis Enrique, Figo, Rivaldo, Kluivert, Puyol i Saviola.
La celebració del Centenari del Club (1999), que compta amb Antoni Tàpies com a autor del cartell oficial, constitueix una brillant efemèride que serveix de punt d’enllaç entre un passat gloriós i un present ple d’il·lusions. El 23 de juliol del 2000 Joan Gaspart accedeix a la presidència del Club. i s’obre una nova etapa al Club amb l’actual construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper a Sant Joan Despí.

El Club del segle XXI: el balanç

Amb una dimensió social, cultural i esportiva cada cop més gran, actualment el FC Barcelona continua sent la societat esportiva més important del món. L’equip de futbol és l’únic del continent que ha estat present de forma ininterrompuda a les competicions europees des de la seva creació el 1955, ostenta la condició de rei de la Recopa amb quatre títols i és el Club que més vegades ha guanyat el Campionat de Copa, un total de 24. Les seves seccions (bàsquet, handbol, hoquei patins, atletisme, hoquei, hoquei gel, patinatge artístic, futbol sala, rugbi, beisbol, voleibol i futbol femení) han assolit nombrosos èxits estatals i internacionals.

Tornar