Archive

Archive for the ‘Club’ Category

Barça vs. Esport català, un debat etern

Fa anys i panys que sentim, i no parem de sentir equips modestos queixant-se que el tot poderós Barça, els roba els jugadors. Fa anys i panys que això, ha estat una constant dels equips més “rics” i amb més “projecció”. Veuen un jugador, un noi, un nen, que és bo, entabanen a la família, li ofereixen cinc duros al dia, i el fan canviar de l’equip de barri de tota la vida, per l’equip gran del poble, ciutat, o “país”.

Això ha estat, és i serà així, i evitar-ho és molt difícil, però si que es podria regular. La FIFA o la UEFA ha posat clàusules de formació implícites en els contractes de menors per passar al professionalisme, però en cap moment s’ha preocupat de les veritables escoles de joves talents que no estan vinculades a cap club mitjanament gran. I no s’hi han posat, perquè no hi tenen capacitat d’actuació.

Aquí, qui hi té alguna cosa a dir, són les administracions locals. I que no hi hagin malentesos, per administracions locals, em refereixo, de major a menor mesura, tan el Govern Central de l’estat, com la Generalitat. Qui sigui que en tingui la competència per posar lleis a l’esport.

Com a aficionat a l’esport, i soci del Barça. M’avergonyeixo cada cop que m’assabento de la facilitat que té el meu Club per “captar” jugadors d’altres equips. I és que qui es pot negar a jugar en un gran? I més si t’ofereixen una mínima compensació econòmica, i no com al teu club de barri, on has de pagar una quota mensual per jugar.

Per tot això i més, crec que molt important que s’han de protegir les pedreres de casa nostra. Aquelles escoles i tants i tants clubs, més o menys petits que es veuen assetjats pels més grans. Que els prenen jugadors sense cap compensació als anys de feina, esforç i dedicació en la formació dels nostres joves talents en tots i tots els sentits.

El primer cas, en molt de temps, que el Barça s’ha comportat com ha calgut, ha estat amb la contractació de Ricky Rubio. Ha pagat el que se li ha demanat, i ha complert amb escreix tot el que la Penya ha exigit. Potser no ha estat l’operació somiada per l’equip de Badalona ni el seus aficionats, però no es pot dir que el Barça els hagi perjudicat. Per un cop, em sento orgullós que el Barça pagui a un club català el que un jugador val.

Categories:Club Tags: , , ,

El Nou Camp Nou

Dissabte pasast es va presentar al Camp Nou, el projecte de remodelació de l’Estadi del FC Barcelona. Com a soci i abonat que sóc del Barça, vaig asssitir a la festa de celebració dels 50 anys de l’actual estadi.
Són molts anys des de l’última remodelació del camp, i ja començava a necessitar una canvi d’imatge. La directiva va organitzar un concurs públic, i dijous es va anunciar qui en seria l’arquitecte.
L’arquitecte escollit va ser Norman Foster, uns dels arquitectes amb més renom internacional, i d’ells se n’esperava un estadi diferent, modern i innovador, capaç d’acollir els millor i més grans partits de futbol del món.
Dissabte, finalment es va mostrar l’avant-projecte de Foster. Un Camp Nou enginyós, que el Club i el propi arquitecte, han venut com el projecte del millor camp del món.
La meva opinió, és una mica diferent. Com a gran aficionat al futbol, i més concretament als estadis dels principals equis del món, crec que és un camp molt poc original. La seva imatge exterior em recorda massa a estadis ja existents i futurs, com ara l’Allianz Arena, el nou estadi del València, o el nou estadi de l’Athletic de Bilbao.
Sent un arquitecte amb tan renom, i obres tan destacades i modernes com la Swiss Re-Tower de Londres, la Torre de Collserola o el Metro de Bilbao, crec que aquesta és massa vulgar, massa semblant, i pocs trets diferencials respecte als altres estadis.
Tot i així, no negaré que probablement quedarà una estadi impactant, modern i il·lusionador. Us en deixo algunes imatges extretes de la web oficial del Futbol Club Barcelona (fcbarcelona.cat).

Diccionari del FC Barcelona

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z
A
Alcántara

Paulino Alcántara. El jugador filipí és el màxim golejador de la història del Barça. Jugà entre el 1911 i el 1927 i aconseguí marcar 357 en 358 partits. El segueixen Samitier (326), César (294) i Kubala (243). Tenia el sobrenom de “romperredes”, degut a que, un dels seus impressionants xuts, va aconseguir trencar la xarxa de la porteria rival.

IniciB
Bakero

José Mari Bakero, el capità del Dream Team, arribà procedent de la Real Societat l’estiu del 1988, juntament amb Beguiristain i López Rekarte i coincidint amb l’arribada de Cruyff a la banqueta. El seu esperit de lluita i sacrifici, el van convertir en un dels jugadors més estimats per l’afecció. Que el 1997, li dedicà un emotiu homenatge en el partit del seu adéu. I és que Bakero quedarà en la memòria de tots els aficionats per l’espectacular i increïble gol de Kaiserlautern, que encarrilà el camí cap a Wembley el 1992.

Basilea

Ciutat Suïssa en la qual, el 16 de maig de 1979, el Barça, conquistà la seva primera Recopa davant el Fortuna Düsseldorf, dels germans Allofs i del golejador Seel. El partit, al Saint Jakob Stadion, va ser trepidant. Sánchez obrí el marcador al minut 4, Klaus Allofs va empatar al 7, Rexach fallà un penal al 12, Asensi tornà a avançar els blaugranes al 34 i, a 4 minuts del final Seel tornà a igualar el partit. A la segona part no hi va haver gols, i tot es decidí a la pròrroga. Un excel·lent remat de Rexach des de la frontal i la magnífica escapada de Carrasco per la banda dreta, que deixà la pilota a Krankl per sentenciar van fer embogir els 30.000 aficionats desplaçats. I és que el gols d’Steel, per posar el 4-3 definitiu, no va poder evitar l’eufòria culé. El 1969, va perdre la final contra l’Slovan de Bratislava (3-2).

Benítez
Julio César Benítez, genial jugador uruguaià que fitxà pel Barça el 1961 i morí inesperadament el 1968, als 27 anys d’edat, per culpa d’una intoxicació alimentària (uns musclos, concretament). Jugava de defensa i s’havia convertit en un ídol pels aficionats per la seva enorme potència física i, especialment, per la seva depurada tècnica amb la pilota i pel seu potent xut.
Berna

Capital de Suïssa, determinant en la història del club. Primer, perquè en ella, el Barça va perdre la final de la Copa d’Europa davant el Benfica (3-2) el 1961 i després, el 1989, perquè hi guanyà la Recopa davant la Sampdoria (2-0).

IniciC
Canaletes

La Font de Canaletes és el lloc de celebració per excel·lència de tota l’afició blaugrana. Tot començà, quan a principis de segle, els aficionats culés es dirigien a la part alta de les Rambles, per veure el resultat dels partits de fora, que anava apuntant en una pissarra, la redacció d’un diari de l’època. Des d’aleshores ençà, tot i cada un dels triomfs blaugranes se celebren allà.

César

César Rodríguez formà part d’aquella famosa davantera de començaments dels 50, amb Basora, Kubala, Moreno i Manchón, que immortalitzà Joan Manuel Serrat en un cançó. Va ser un dels millors golejadors de l’època gràcies als seus grans remats de cap. César, jugà 433 partits, durant 15 temporades i marcà 294 gols.

Czibor

Zoltan Czibor, conegut també com “el Pájaro loco”, per les seves excentricitats dins i fora del terreny de joc, des de que fitxà pel Barça el 1958. Va ser un dels productes sortits de la cantera húngara que causà sensació durant els anys 50.

“Cholo”

Hugo “Cholo” Sotil. El davanter peruà, va ser el primer estranger que va fitxar el Barça, quant, el 1973, la legislació espanyola obrí les seves fronteres. Es va guanyar l’estima de l’afecció per la seva senzillesa, tot i que la seva etapa va ser curta, degut al fitxatge de Neeskens. Quan el 75 guanyà la Lliga, amb Cruyff i companyia, va popularitzar la frase “Mamá, campeonamos!!!”, que va dir al trucar a la seva mare, tot just proclamar-se campió.

IniciD
Daucik

Fernando Daucik, entrenador txecoslovac, que arribà al Barça la pretemporada 1950-51, l’equip inicià una de les seves èpoques daurades. Entre altres coses, perquè de la seva mà també arribà el seu cunyat, Ladislao Kubala. Daucik aconseguí dos campionats i un subcampionat de Lliga, tres Copes i una Copa Llatina.

Di Stéfano

Alfredo Di Stéfano va obrir, definitivament al rivalitat entre Barça i Madrid, amb el seu fitxatge pel club blanc. El Barça arribà a un acord amb el River Plate i avançà dos milions de pessetes, però el Madrid s’interposà i es va fer amb els serveis del jugador amb la mediació de les autoritats polítiques. La “Saeta Rubia” seria poc anys després el líder del millor Madrid de tots els temps.

IniciE
Estadis

El 8 de desembre de 1899 el Barça disputà al Velòdrom de la Bonanova el seu primer partit. Després arribarien el del carrer Indústria (1909), el de Les Corts (1922) i el Camp Nou, que va ser inaugurat el 24 de setembre de 1957, dia de la Mercè.

IniciF
Fundació

La Fundació és un projecte iniciat per la directiva de Nuñez per generar els ingressos necessaris per evitar que el Club es converteixi en societat anònima amb la col·laboració d’empreses.

Fòrum

El Fòrum Samitier és el Fòrum de debat del barcelonisme, promogut i presidit per Jaume Llauradó, conegut opositor de Nuñez. Presentat a finals del 1990, s’ha convertit en un pilar més de prestigi pel Barcelona.

IniciG
Gamper

Hans “Joan” Gamper va ser el fundador del FC Barcelona. El 29 de novembre de 1899 conjuntament amb un grup d’esportistes, reunits al gimnàs Solé, va néixer el nostre Club. Va ser jugador durant la primera dècada i president de l’entitat en cinc etapes diferents, fins el 1925. Va morir el 13 d’Octubre de 1932, després de patir un desterrament pels fets ocorreguts al camp de Les Corts el 1925.

Goicoechea
Defensa de l’Athletic de Bilbao, Andoni Goicoechea, té un trista relació amb la història del Barça. Va lesionar Schuster la temporada 1981-82 (trencament de lligaments del genoll dret), i un any després caçà Maradona, al qui provocà una greu lesió al turmell.
Guardiola

Josep “Pep” Guardiola. Un del futbolistes amb més nom de la història recent del Barça. Al arribar ell a l’equip el 1990, l’equip no va parar de guanyar. Encadenà 4 Lligues i la Copa d’Europa i s’erigí com un dels grans futbolistes de la dècada dels 90. El 2001 deixà el Barça per anar a provar sort a Itàlia.

Guruceta

Emilio Carlos Guruceta. La seva trajectòria com a àrbitre quedà marcada per la seva actuació en el partit de Copa entre el Barça i el Real Madrid,e l 1970. Guruceta, concedí penal al Madrid per una falta produïda dos metres fora de l’àrea. L’escàndol va ser de grans dimensions, i a partir d’aleshores, el crit de “Guruceta, Guruceta!” es generalitzà entre l’afecció per atacar els àrbitres.

IniciH
Herrera

Helenio Herrera. La directiva del Barça es va fer, a finals dels anys 50, amb l’entrenador més prestigiós del moment per intentar posar rumb a una plantilla plegada d’estrelles, amb Kubala i Luis Suárez entre elles. HH va passar a la història pels seus mètodes, els seus dots de psicòleg i un arrogant personalitat que el portà a fer frases com “Vamos a ganar sin bajar del autobús” o “Se juega mejor con diez que con once”.

Hesperia

L’hotel Hesperia de Barcelona va ser el lloc escollit pels jugadors blaugranes per convocar un conferència de premsa el dia 28 d’abril 1988 i demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez. Aquell acte va ser batejat com “el motí de l’Hesperia”. Pocs mesos després arribà Johan Cruyff com a entrenador i hi va haver “neteja general” a la plantilla.

IniciI
Internacionals

Els internacionals del Barça han estat una altre, tradicional, referència dels afeccionats per competir amb Real Madrid. Els blaugranes que més vegades han vestit la samarreta de la selecció espanyola són: Zubizarreta, Zamora, Ramallets, Suárez, Gallego, Migueli, Víctor, Julio Alberto, Carrasco, Asensi, Alexanco i Salinas, entre molt altres.

Instal·lacions

El Camp Nou és un dels camps de futbol més espectaculars del món i la instal·lació més emblemàtica del Barça. Però al patrimoni del club també s’ha de destacar el Mini Estadi, el Palau Blaugrana, el Blaugrana 2, la pista de gel, el Museu, la Masia i els terrenys de la futura ciutat esportiva.

IniciJ
Johan

Johan Cruyff. Un dels entrenadors més importants de la història del Barça. Com a jugador, arribà el 1973 i l’equip guanyà la primera Lliga, després de 14 anys, amb el 0-5 al Bernabéu com a resultat més significatiu. El 1988 tornà al club com a entrenador, per seguir sent una estrella, va encadenar 4 campionats de Lliga, una Recopa d’Europa i la famosa Copa d’Europa.

IniciK
Kaiserslautern

Ciutat alemanya on miraculosament el Barça va poder continuar a la Copa d’Europa 1991-92. Un providencial gol de Bakero a l’últim minut del partit, en un remat de cap després d’una falta llançada per Koeman, va permetre el que Barça seguís a la Copa d’Europa que acabaria guanyant a Wembley.

Kocsis

Sandor Kocsis s’incorporà al Barça el 1958, procedent del Honved de Budapest, com Czibor. Amb el sobrenom de “Cap d’Or”, se’l recordacom un dels jugadors amb un remat de cap més potent i precís.

Krankl

Hansi Krankl va ser el màxim golejador de la Lliga 78-79 am el Barça, al que arribà com a substitut de Cruyff. La seva estància a Barcelona va ser especialment emotiva per un accident de trànsit en el que la seva esposa, Inge, va estar a punt de morir. Pocs dies després, Hansi, es convertiria en un dels herois de Basilea.

Kubala
Ladislao Kubala ha estat un dels jugadors més grans de la història del Barça. El fitxatge de l’húngar, amb Fernande Daucik a la banqueta, marcà un època gloriosa a l’equip. Després de retirar-se el 1961, Kubala s’assegué a la banqueta i començà una nova faceta que anys deprés el portaria a dirigir la selecció espanyola.
Koeman

Ronald Koeman. Defensa holandès que va donar al Barça la Copa d’Europa a Wembley, amb un excepcional xut de falta a la pròrroga contra la Sampdoria. Els 1.000 milions que costà el seu fitxatge del PSV Eindhoven fan d’ell, el fitxatge més car de l’era Cruyff i el segon més car, fins al moment, després de Maradona.

IniciL
Lliga (Liga)

El campionat de Lliga és el premi pel que cada temporada lluiten tots els equips i que dona accés a participar a les competicions europees. El Barça és el segona equip que més vegades la guanyat, per darrere del Real Madrid, i té l’honor de ser l’equip que primer la guanyà.

Laudrup

Michael Laudrup. El jugador danès va ser durant la dècada dels 90 un dels màxims exponents del futbol art. Arribà al Barça el 1990 després de no haver trionfat a la Juventus de Torí, però es convertí en un dels jugadors més decisiusde l’equip blaugrana. El 1994 fitxà pel Madird, cosa que no sentà gens bé a tota l’afecció culé, que fins aquell moment li tneia molt apreci.

Lineker

Gary Lineker va ser el màxim golejador del Mundial de Mèxic 86 amb la selecció anglesa i amb aquesta fama arribà a Barcelona, que l’havia fitxat abans del Mundial. Amb el seu compatriota Terry Venables a la banqueta, Lineker va viure els seus millors dies al Barça, però amb l’arribada de Cruyff la llum de l’estrella es difuminà. L’holandès l’utilitzà com a extrem dret abans de traspassar-lo al Tottenham.

Llopart

Rafael Llopart. President del FC Barcelona el 1915, any en què s’inicià la rivalitat amb el Real Madrid pels incidents del Campionat d’Espanya. La igualtat derivà en un quart partit de desempat, en què els blaugrana es van retirar abans del final per considerar que l’àrbitre estava afavorint descaradament el Real Madrid.

IniciM
Maradona

Diego Armando Maradona. El juliol de 1982 el fitxatge de Maradona pel Barça va ser el més car de la història del futbol. Maradona, era ja, als seus 22 anys, una figura mundial consolidada, encara que immadura com a persona. Una hepatitis i una greu lesió van frustrar les seves dues temporades al club. El 1984 va ser traspassat al Nàpols.

Masia

Durant anys va ser la seu de les oficines del club. Des de fa uns quants anys, s’ha acondicionat com a residència dels joves que arriben de fora. Amor i Guardiola han passat part de la seva infància en aquest recinte, que els té com els millors exemples.

Menotti

César Luis Menotti. Amb l’arribada de Menotti a la segona volta de la temporada 1982-83, en substitució de l’alemany Udo Latteck, la dialèctica del futbol espanyol va entrar en una altra dimensió. Menotti, que venia avalat pel títol mundial d’Argentina el 1978, va atribuir els mals del barça a “les urgències històriques”.

Migueli
Miguel Bernardo Bianquetti. Defensa central, anomenat “Tarzán” per la seva fortalesa, ha estat el futbolista que més partits ha disputat (649) amb el FC Barcelona, on començà a jugar el 1973, després de ser fitxat del Càdiz. Migueli es retirà el 1989 i es desvinculà del futbol per dedicar-se a l’art.
Miró-Sans

Francesc Casacuberta va ser president del FC Barcelona des del més de desembre d e1953 al juny del 1961. La seva gran bassa per guanyar les eleccions a la presidència del Barça el 1953 va ser la proposta per contruir el Camp Nou. El seu oponent a les urnes, Amat Casajuana, defensava l’ampliació del camp de Les Corts.

Montal

Agustí Montal Costa president del Barça des de finals de 1969 fins l’arribada de Núñez, el 1978. El seu pare també va ser president del FC Barcelona entre el 1946 i 1952.

Mur

Àngel Mur. Dues persones comparteixen el mateix nom, els dos massatgistes cèlebres que ha tingut el club. El fill va agafar el relleu del pare a mitjans dels anys 70, i encara segueix.

IniciN
Neeskens

Johan Neeskens va ser un dels ídols més estimats que han passat pel club, tot i que la seva rribada va deixar a l’atur un altre jugador molt estimat, Sotil. Es convertí en l’escuder de Cruyff a partir de la temporada 1974-75 i el seu moment estelar va ser el triomf de Basilea. L’afecció corejà el seu nom quan el club ja havia fitxat el danès Simonsen per substituir-lo.

Núñez

Josep Lluís Nuñez. El president que va consolidar el club, social i esportivament. Des que ell es va fer càrrec el 1978, el FC Barcelona ha superat els 100.000 socis, ha millorat el seu patrimoni i ha obtingut els majors èxits esportius de la seva història. L’any 2000 va deixar la presidència del Club.

IniciO
Olivella

Ferran Olivella va ser un defensa central sorgit de la cantera blaugrana que s’incorporà al primer equip quant Domenec Balmanya va ser entrenador la temporada 1956-57. El 1964 va ser el capità de la selecció espanyola que es proclamà campió d’Europa. Es va retirar el 1969.

Onésimo

Un dels sorprenents fitxatges de l’era Cruyff, que també té els seus episodis pintorescos en aquest aspecte. A més a més d’Onésimo, pel Barça van passar efímerament Lucendo, un jugador que només jugar un partit amb el primer equip, a Valladolid. Julio César Romero, “Romerito”, va ser una de les altres “frivolitats” de l’holandès. Arribà la nit abans d’un Barça-Madrid i Cruyff el va posar de titular, mentre deixava a la banqueta Lineker.

IniciP
Piñeiro

Enrique Pinñeiro. Més conegut pel seu títol de Marquès de la Mesa de Asta, va ser president del Barça el 1940, imposat pel franquisme per controlar la catalanitat del FC Barcelona. Va dimitir després d’un partit de tornada de semifinals de la Copa del Generalísimo que va guanyar el Madrid 11-1 i en que es deixaren notar en excés les presions polítiques i policials sobre la directiva i els jugadors del Barça.

Pichichis

El Barça ha tingut diversos jugadors que guanyaren el trofeu al màxim golejador de la Lliga. Martín (1943, 32 gols), César (1949, 28), Re (1965, 25), Rexach (1971, 17), Krankl (1979, 29), Quini (1981 i 82, 20 i 26), Romario (1994, 30) i Ronaldo (1997, 34).

Penyes
El Barça és un Club que s’ha distingit per la seva massa social i, especialment, pel seu gran número de Penyes. Existeixen més de 1.500 penyes del Barça repartides per tot el món, des de Xina a Amèrica del Sud Austràlia i el Pol Nord i des de Ceuta a Galicia, passant per Extremadura i Madrid. La primera d’elles fou la Penya Solera, que van fundar un grup format entre d’altres per homes com Nicolau Casaus, Samitier, Ramallets i Biosca.
Pals

Figuren en la galeria de malediccions del Barça des de que frustraren la victòria en la final de la Copa d’Europa de Berna, el 1961 contra el Benfica. Els pals quadrats de l’estadi de Wankdorf, de Berna (Suïssa), van fer impossible la victòria blaugrana. Els blaugranes van xutar tres vegades als pals, quatre si contem que el de Kubala va tocar els dos pals laterals i la pilota no va entrar. El resultat final va ser de 3-2 favorable als portugessos.

IniciQ
Quini

Enrique Castro, més conegut per Quini, arribà al Barça amb 31 anys, després d’haver estat màxim golejador amb l’Sporting de Gijón a Primera i Segona Divisió. També va ser pichichi amb el Barça, però abans va haber de per una cruel situació. El dia 1 de març de 1981, després de disputar un partit de Lliga contra l’Hèrcules, Quini va ser segrestat al seu domicili. Després de 25 dies, el davanter asturià va sr alliberat i, posteriorment, els seu segrestadors van ser detinguts.

IniciR
Ramallets

Anotni Ramallets, considerat el millor porter espanyol en la dècada dels 50. Guanyà les dues primeres edicions dels Trofeu Zamora, que premia al porter menys golejat de la Lliga. És el jugador que ha aconseguit més lligues amb el Barça, sis en total.

Rexach

Carles Rexach, tot un símbol en la història del Club. Jugador d’una gran classe, discutit, que suscitava amor i odi entre els afeccionats. Quan es retirà el 1981, passà a integrar el quadre tècnic barcelonista. El 1987 va ser nomenat ajudant de Luis Aragonés pel primer equip i s’hi quedà quan arribà Cruyff a la banqueta. La seva amistat amb l’holandès va ser una de les claus del Dream Team, però la destitució de Cruyff, va fer que les relacions es deterioressin. Rexach ha ocupat diverses vegades el lloc de primer entrenador de l’equip (1987-88, 1990-91, 1995-96 i 2001-02).

Rifé

Joaquim ‘Quimet’ Rifé va ser extrem i defensa del Barça durant els anys 60 i 70. Després va ser entrenador en la mítica nit de Basilea, quan l’equip blaugrana guanyà la seva primera Recopa d’Europa.

‘Rondo’

Paraula clau en el vocabulari del Barça de Cruyff. El ‘rondo’ va ser l’estrella dels entrenaments. Es coloquen els jugadors en cercle i es van passant la pilota, normalment al primer toc, mentre un o dos, des de dins del cercle els hi intenten prendre. Així es depura la tècnica i s’accelera el moviment de pilota, bàsic pel sistema de l’holandès.

Real Madrid

El gran adversari històric del FC Barcelona, l’enemic número u i màxim objectiu de les ires dels seguidors culés. La rivalitat ens els dos equips i les seves respectives aficions començà abans de la Guerra Civil i augmentà després fruit de la dictadura franquista.

Romario

Romario Da Souza Faria. Davanter brasiler fitxat del PSV Eindhoven el 1993. Genial golejador, hàbil i rapidíssim ens els darrers metres va ajudar a guanyar la quarta Lliga consecutiva del Dream Team amb 30 gols i va ser campió del Món amb Brazil. L’any següent va marxar per la porta del darrera.

IniciS
Samitier

Josep Samitier, conegut també amb el sobrenom de ‘L’Home Llagosta’, va ser considerat com el millor davanter d’Europa de la seva època, els anys 20, i el primer gran ídol del Barça, tot i retirar-se com a jugador del Madrid. També com a entrenador triomfà al Barça i es consolidà com una de les figures més importants en la trajectòria del Club. Va morir el 1972.

Sadurní
Salvador Sadurní va guanyar tres vegades el Trofeu Zamora al porter menys golejat. Va ser, com Ramallets i Rexach, símbol de la cantera catalana.
Schuster

Bernd Schuster, l’únic futbolista que guanyà títols amb el Barça, el Madrid i l’Atlético de Madrid. Centrecampista alemany de gran classe i capacitat de lideratge, alternà grans tardes de futbol amb escàndols sonats. Marxà al Madrid en una traició sonada, el 1988, i després anà a l’Atlético. L’estiu de 1993, tornà a Alemanya on jugà al Bayern Leverkusen.

Sevilla

Aquell 7 de maig de 1986, la capital andalusa es convertí en el pitjor malson per l’afició blaugrana. El Barça va perdre per segona vegada la possibilitat de conquistar la Copa d’Europa davant l’Steaua de Bucarest, després de 120 minuts de joc i una lamentable tanda de penals.

Seccions

Part important de la filosofia del Club, les seccions són el que fan del Barça un Club diferent, un Club que lluita en l’elit de totes les seves vesants esportives. El bàsquet, l’handbol i l’hoquei patins, han omplert les vitrines amb els màxims trofeus que pot espirar un Club en la seva especialitat, i han fet el Barça una mica més ran del que, per si sol, ja és. Les seccions més antigues són l’atletisme i el rugby.

Segarra

Joan Segarra va ser el capità del Barça a la dècada dels 50. Jugà 14 temporades i els 528 partit els converteixen en el tercer jugador que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana darrera de Migueli i Rexach.

Simonsen

Allan Simonsen o ‘Simonet’. Davanter danès, petit, inteligent i golejador. Arribà el Barça el 1979 procedent del Borusia Moenchengladbach i de seguida es convertí en un altre dels jugadors més estimats pels aficionats, tot i que la seva presència significà la marxa de Neeskens.

Stoichkov

Hristo Stoichkov. Davanter búlgar de caràcter agressiu i guanyador que formà part del Drem Team de Johan Cruyff. Va ser fitxat al CSKA de Sofia el 1990 i sempre va alternar actuacions vibrants amb excessos de geni (com la trepitjada a un àrbitre). Màxim golejador del Mundial d’EEUU el 1994, va rebre al mateix any la Pilota d’Or al millor futbolista europeu.

Suárez
Luis Suárez, l’únic jugador espanyol que ha guanyat la Pilota d’Or com a millor jugador europeu, el 1960. Figura clau del Barça d¡Helenio Herrera que triomfà en aquella època, va ser traspassat a l’Inter de Milà, amb el que guanyaria la Copa d’Europa. En el partit amistós que es jugà a Barcelona amb motiu del seu fitxatge, Suárez amb la samarreta de l’Inter, replicà a les protestes del públic amb una ‘botifarra’.
IniciT
Tenerife
Illes realment afortunades pel Barça de Johan Cruyff. Allà guanyaren dues lligues de forma consecutiva, les de 1992 i 1993, gràcies a les victòries del Tenerife sobre el Real Madrid. L’atzar va fer que l’últim partit del campionat portés l’equip blanc a l’Heliodoro Rodríguez en disposició de guanyar el títol. Però el Madrid va fallar dues vegades i el Tenerife passà a la galeria d’herois del Barça.
IniciU
Urruti
Javier González Urruticoechea, ‘Urruti’. Porter vasc que havia jugat a la Real Societat i a l’Espanyoil abans de venir al Camp Nou. El periodista Joaquim Maria Puyal l’immortalitzà amb la frase “Urruti, t’estimo”, després de parar un penal a Valladolid i fer possible que el Barça guanyés la Lliga del 1985. Urruti ens va deixar el 24-5-2001 al patir un accident de trànsit a Esplugues.
Urízar Azpitarte

Ildefonso Urízar Azpitarte, àrbitre del Colegi Viscaí al que Hristo Stoichkov trepitjà en un partit de Supercop d’Espanya entre el Barça i el Madrid al Camp Nou la temporada 1990-91. El jugador búlgar va ser sancioonat amb més de dos mesos sense jugar en la seva primera temporada al Barça.

IniciV
Venables

Terry Venables. Amb l’arribada d’aquest entrenador anglès i després d’onze anys, el Baça tornà a guanyar una Lliga la temporada 1984-85. Venables després aniria al Tottenham i seria seleccionador anglès.

IniciW
W

Lletra comuna als cognoms dels primers jugadors del FC Barcelona, la majoria d’ells procedents de la colònia anglesa de Barcelona. Els Wallace, Wilson, Witty, White van ser dels primers jugadors del Club i també dels fundadors.

Wembley

Es el nom de l’estadi que els londinencs reserven per a les grans ocasions. Aquest és el cas dels partits de la selecció anglesa o les finals d’alguns dels campionats més prestigiosos. Pel Barça i els ses afeccionats Wembley sempre serà un estadi i un nom emblemàtic, ja que allà, el 1992, el Barça guanyà la seva primera Copa d’Europa en una agonitzant final contra la Sampdoria.

IniciZ
Zamora

Ricardo Zamora va ser un porter mític per a la història del FC Barcelona i del futbol espanyol. Va ser fitxat a l’Espanyol i debutà amb el Barça el mateix dia que Samitier. Tots dos continuaren després la seva carrera al Madrid. El seu cognom serveix per designar el trofeu que cada temporada reb el porter que encaixa menys gols.

Zubizarreta

Andoni Zubizarreta, ha estat el gran porter del Barça del Dream Team. Té el rècord de convocatòries internacionals i és un dels jugadors que més partits ha jugat amb el Barça. Va ser fitxat el 1986 de l’Athletic de Bilbao per 250 milions de pessetes i va ser porter blaugrana fins el 1994.

Tornar

Categories:Història

Tots els Entrenadors de la Història del FC Barcelona

Entrenador Anys
John Barrow 1917
Jack Greenwell 1917-1924, 1931-1933
Jesza Poszony 1924-1925
Ralph Kirby 1925-1926
Roma Forns 1926-1929
Jack Demby 1926-1927, 1933-1934
James Bellamy 1929-1931
Ferenc Platko 1934-1935, 1955-1956
Patrick O’Connell 1935
Josep Planas 1939-1940, 1940-1941
Joan Josep Nogués 1941-1944
Ramon Guzman 1941-1942
Josep Samitier 1944-1947
Enrique Fernández 1947-1950
Ramon Llorens 1950
Ferdinand Daucik 1950-1954
Sandro Puppo 1954-1955
Domenec Balmanya 1956-1958
Helenio Herrera 1958-1960, 1980, 1981
Enric Rabassa 1959-1960
Enrique Orizola 1960-1961
Ljubisa Brocic 1960-1961
Lluís Miro 1961-1962
Ladislao Kubala 1962, 1963, 1980
Josep Gonzalvo 1962-1963
Cesar Rodriguez 1963-1964, 1964-1965
Vicenç Sassot 1964-1965
Roque Olsen 1965-1967
Salvador Artigas 1967-1969
Josep Seguer 1969-1970
Vic Buckingham 1969-1971
Marinus (Rinus) Michels 1971-1975
Hennes Weissweiler 1975-1976
Laureano Ruiz 1975-1976
Marinus (Rinus) Michels 1976-1978
Lucien Muller 1978-1979
Joaquim Rifè 1978-1979
Udo Lattek 1981-1982, 1982-1983
Jose Luis Romero 1982-1983
Cesar Luis Menotti 1982-1983, 1983-1984
Terry Venables 1984-1987
Luis Aragonés 1987-1988
Carles Rexach 1987-1988, 1990-1991
Johan Cruyff 1988-1996
Carles Rexach 1995-1996
Bobby Robson 1996-1997
Aloysius Paulus Maria Van Gaal 1997-2000
Llorenç Serra Ferrer 2000-2001
Carles Rexach 2001-2002
Aloysius (Louis) Paulus Maria Van Gaal 2002-2003
Radomir Antic 2003
Franklin (Frank) Edmundo Rijkaard 2003-2008
Josep Guardiola i Sala 2008-??

Tornar

Tots els Presidents de la Història del FC Barcelona

Joan Laporta i Estruch

Laporta, un reconegut barcelonista que destaca per la seva joventut i pel seu catalanisme, va arribar a la presidència del Club després de la dimissió de l’anterior president, Joan Gaspart, a mitjans de febrer de 2003, i del president interí Enric Reyna, que també va dimitir del seu càrrec a principis de maig. Posteriorment, una Comissió Gestora presidida per Joan Trayter es faria càrrec del Club i convocaria unes eleccions que van convertir Joan Laporta en el president del canvi respecte els últims mandats barcelonistes.

Joan Laporta i Estruch, nascut a Barcelona el 29 de juny de 1962, és el soci número 27.869. Està casat amb Constanza i és pare de tres fills: Pol, Guillem i Joan. És soci fundador i titular del bufet LAPORTA & ARBÓS, Advocats Associats, i professor col·laborador en Seminari de Dret immobiliari i Registral de la Facultat d’Arquitectes Tècnics de La Universitat de Barcelona (UB).

President Anys
Walter Wild 1899-1901
Bartomeu Terrades 1901-1902
Paul Haas 1902-1903
Arthur Witty 1903-1905
Josep Soler 1905-1906
Juli Marial 1906-1908
Hans Gamper 1908-1909, 1910-1913, 1917-1919, 1921-1923, 1924-1925
Vicenç Reig 1908
Otto Gmelin 1909-1910
Francesc de Moxó 1913-1914
Joaquim Peris de Vargas 1914-1915
Àlvar Presta 1914
Rafael Llopart 1915-1916
Gaspar Roses 1916-1917, 1920-1921, 1930-1931
Ricard Graells 1919-1920
Enric Cardona 1923-1924
Arcadi Balaguer 1925-1929
Tomàs Roses 1929-1930
Joan Coma 1931-1934
Antoni Oliver 1931
Esteve Sala 1934-1935
Josep Sunyol 1935-1936
Comitè d’entrenadors 1936-1939
Joan Soler 1939-1940
Enrique Pineyro 1940-1942, 1942-1943
Josep Vidal-Ribas 1942
Josep Vendrell 1943-1946
Josep Antoni de Albert 1943
Agustí Montal i Galobart 1946-1952
Enric Martí 1952-1953
Francesc Miró-Sans 1953-1961
Enric Llaudet 1961-1968
Narcís de Carreras 1968-1969
Agustí Montal i Costa 1969-1977
Josep Lluís Núñez Clemente 1978-2000
Joan Gaspart i Solves 2000-2003
Enric Reyna Martínez 2003
Comisió Gestora 2003
Joan Laporta i Estruch 2003-??

Tornar

1957-Segle XXI – El Camp Nou canvia l’història

El Camp Nou (1957): el gran escenari

La infausta resolució del ‘cas Di Stéfano’ provoca el fitxatge del jugador argentí pel Real Madrid i la dimissió del president barcelonista, Enric Martí Carreto. El nou màxim dirigent del Club, Francesc Miró-Sans impulsa la construcció del Camp Nou, la inauguració del qual es fa el 24 de setembre del 1957. El nou estadi, que té una capacitat inicial de 90.000 espectadors, serveix de marc de les il·lusions d’un equip que acaba de guanyar la Copa del 1957 a l’estadi de Montjuïc i que té el suport de 49.000 socis. La conquesta de les Lligues 1958-59 i 1959-60 i les Copes de Fires 1957-1958 i 1959-60 es deu al segell del genial tècnic Helenio Herrera i a l’aportació de figures com Kocsis, Czibor, Evaristo, Kubala, Eulogio Martínez, Suárez, Villaverde, Olivella, Gensana, Segarra, Gràcia, Vergés i Tejada.
Aquesta constel·lació d’estrelles no té continuïtat a la dècada dels seixanta, un període de crisi esportiva (només es guanyen les Copes 1963 i 1968 i la Copa de Fires 1966) però alhora d’embranzida social: malgrat la sequera de títols, la identificació amb el FC Barcelona creix de manera superlativa en aquells anys, quan el ‘més que un club’ ja és una realitat: Per als socis, el Barça està per sobre de la cojuntura esportiva: l’adhesió als colors barcelonistes és la manera de defensar la identitat nacional catalana en una època dictatorial on tots els altres camins estan tallats.

Arriba Johan Cruyff

L’any 1971 el FC Barcelona conquereix la Copa i inaugura, a l’octubre, el Palau Blaugrana i la Pista de Gel. Dos anys després, el 1973, el fitxatge de l’holandès Johan Cruyff dóna lloc a la famosa ‘màquina de fer futbol’ (amb la davantera d’or que composen Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial) que guanya la Lliga 1973-74 amb una passejada militar. Així les coses, el Club, que amb 69.566 socis ja és l’entitat esportiva més poderosa del món, arriba al 75è Aniversari. Un dels artistes catalans més internacionals, Joan Miró, és l’autor del cartell commemoratiu d’aquesta important efemèride.

Comença l’etapa de Josep Lluís Núñez

Guanyada la Copa del 1978, el 6 de maig d’aquell any Josep Lluís Núñez accedeix a la presidència del Club amb un missatge de renovació. Des d’aleshores, el Club ha experimentat un creixement notable, amb un gran sanejament econòmic, una forta expansió social (augment considerable del número de socis i de Penyes), i patrimonial (inauguració del Miniestadi i successives remodelacions de l’Estadi), a la vegada que presenta un palmarès envejable.
Copa d’EuropaDins d’aquesta brillant trajectòria esportiva, cal destacar la Recopa del 1979, amb 30.000 barcelonistes desplaçats a la final de Basilea; la Lliga 1984-85, guanyada de forma aclaparadora sota les ordres del tècnic anglès Terry Venables; l’època del Dream Team (1990-94), amb Johan Cruyff com a entrenador, quan es guanyen quatre Lligues consecutives i la Copa d’Europa, el 20 de de maig del 1992, a Wembley; els tres títols guanyats (Recopa, Copa i Supercopa d’Espanya) pel ‘míster’ anglès Bobby Robson a la temporada 1996-97 i les dues Lligues consecutives (1997-98 i 1998-99) conquerides per Louis Van Gaal en la seva primera etapa al Club. Van Gaal, a més, assoleix el doblet l’any 1998 (Lliga i Copa) 39 anys després de l’últim aconseguit.
Les figures d’aquesta època recent han estat Migueli, Sánchez, Carrasco, Schuster, Urruti, Maradona, Zubizarreta, Lineker, Bakero, Begiristain, Amor, Koeman, Laudrup, Ferrer, Stòitxkov, Guardiola, Romario, Sergi, Abelardo, Ronaldo, Luis Enrique, Figo, Rivaldo, Kluivert, Puyol i Saviola.
La celebració del Centenari del Club (1999), que compta amb Antoni Tàpies com a autor del cartell oficial, constitueix una brillant efemèride que serveix de punt d’enllaç entre un passat gloriós i un present ple d’il·lusions. El 23 de juliol del 2000 Joan Gaspart accedeix a la presidència del Club. i s’obre una nova etapa al Club amb l’actual construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper a Sant Joan Despí.

El Club del segle XXI: el balanç

Amb una dimensió social, cultural i esportiva cada cop més gran, actualment el FC Barcelona continua sent la societat esportiva més important del món. L’equip de futbol és l’únic del continent que ha estat present de forma ininterrompuda a les competicions europees des de la seva creació el 1955, ostenta la condició de rei de la Recopa amb quatre títols i és el Club que més vegades ha guanyat el Campionat de Copa, un total de 24. Les seves seccions (bàsquet, handbol, hoquei patins, atletisme, hoquei, hoquei gel, patinatge artístic, futbol sala, rugbi, beisbol, voleibol i futbol femení) han assolit nombrosos èxits estatals i internacionals.

Tornar

La Història del FC Barcelona – 1922-1957 – Marcats per la Política

29/09/2005 1 comentari

Comença l’etapa gloriosa: el camp de les Corts

Les CortsL’edat d’or del Club (1919-1929) significa l’esclat d’un veritable equip de somni, en el que sobresurten figures de la magnitud de Samitier, Alcántara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. En aquesta situació, l’afecció pels colors barcelonistes es desborda a la vegada que augmenta la identificació, ja indissoluble, del Club amb el sentiment catalanista en una època especialment difícil per a Catalunya. El 20 de maig del 1922 té lloc la inauguració del camp de Les Corts, anomenat ‘La Catedral del futbol’, un magnífic estadi amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors que successives ampliacions la doblaran fins a 60.000. A la celebració de les Noces d’Or (1924), el cartell oficial de la qual és obra del genial artista valencià Josep Segrelles, el FC Barcelona pot presumir de tenir 12.207 socis i un futur esplendorós per endavant. Anys després, el Barça guanya la primera edició de la Lliga espanyola (1928-29) i tanca d’alguna manera aquesta etapa gloriosa. El balanç és impressionant: des de la inauguració de Les Corts s’ha guanyat, a més d’aquest primer campionat de la regularitat, el Campionat de Catalunya 1923-24, 1924-25, 1925-26, 1926-27 i 1927-28 i el Campionat d’Espanya 1924-25, 1925-26 i 1927-28, aquest últim de manera èpica, després de dos desempats amb la Real Societat i una actuació heroica del porter barcelonista Franz Platko, que és glossada amb un immortal poema per Rafael Alberti.

Temps difícils

Com a contrapunt negatiu, a la dècada dels vint el Club s’esquitxa amb els conflictes extraesportius: el 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, el públic xiula l’himne espanyol. Com a represàlia, el camp és clausurat per sis mesos -posteriorment reduïts a tres- i Gamper ha d’abandonar la presidència de l’entitat per sempre més. Morirà cinc anys després, el 30 de juliol de 1930. Malgrat que disposa de figures com Ventolrà, Raich o Escolà, la decadència del Club en la dècada dels 30 -quan la política subordina l’esport a tots els nivells- és un fet i es materialitza en tres crisis: financera, social (baixa constant del número de socis) i esportiva a nivell estatal (al Principat, però, es guanyen els Campionats de Catalunya 1929-30, 1930-31, 1931-32, 1934-34, 1935-36 i 1937-38, aquest últim en plena guerra civil).

L’efecte de la Guerra Civil

L’esclat de la Guerra Civil del 1936 porta el FC Barcelona (que ha perdut al seu president Josep Suñol, assassinat per soldats franquistes prop de Guadalajara l’agost d’aquell any) a una gira miraculosa per Mèxic i Estats Units que salva l’economia del Club a costa de perdre la meitat de la plantilla, exiliada a terres mexicanes i franceses. El 16 de març del 1938, la caiguda d’una bomba llançada per l’aviació feixista sobre la seu social del FC Barcelona provoca greus destrosses. Pocs mesos després, l’ocupació de la Ciutat Comtal per les tropes franquistes comporta nombrosos problemes per a un Club que ha esdevingut un dels grans símbols de Catalunya i que, aleshores, amb prou feines li queden 3.486 socis. Així, el març del 1940 va ser nomenat president un home d’indubtable fidelitat al règim, Enric Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta. A més, l’entitat passa a denominar-se Club de Fútbol Barcelona, forma espanyolitzada que substitueix l’anglòfona Futbol Club Barcelona (aquest greuge no es reparà fins el 1973) i les quatre barres de l’escut van quedar reduïdes a dues fins l’any 1949, quan es va recuperar el format original.

De la promoció a la primera Copa Llatina (1949)

A la dècada dels quaranta el Barça remunta gradualment una crisis que gairebé el porta a la segona divisió l’any 1942, però l’equip, després de guanyar la Copa, salva la promoció. Un any després, el 16 de juny del 1943 ‘l’escàndol de Chamartín’, una golejada soferta a terreny madridista mediatitzada per les amenaces arbitrals i policials, provoca la dimissió de Piñeyro, un home del règim però honest. La sortida del túnel arriba amb la conquista de les lligues 1944-45, 1947-48 i 1948-49 i de la Copa Llatina de 1949, una competició precedent de la Copa d’Europa que constitueix el primer gran èxit internacional del Club. La desfilada de figures barcelonistes donen fe de la recuperació esportiva de l’entitat: César, Basora, Velasco, Curta, els germans Gonzalvo, Seguer, Biosca, Ramallets… El FC Barcelona celebra les Noces d’Or l’any 1949 en plena expansió, amb 24.893 socis i un palmarès de 21 Campionats de Catalunya, nou Copes i quatre Lligues.

Kubala i les Cinc Copes

Ladislao KubalaL’arribada del ‘crack’ Ladislau Kubala, el juny del 1950, converteix al FC Barcelona en un conjunt imparable i deixa petit el camp de les Corts. Entre 1951 i 1953 el Barça guanya tots els títols en joc (les Lligues 1951-52 i 1952-53 i les Copes 1950-51 1951-52 i 1952-53). En aquest cicle triomfant, està marcada amb lletres d’or la temporada 1951-52, la de les Cinc Copes: Lliga, Copa, Copa Llatina, Eva Duarte i Martini Rossi. Joan Manuel Serrat ha immortalitzat, en una de les seves cançons, la davantera màgica d’aleshores: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Tornar