Massa domini per no res

Ibrahimovic jugant contra el seu ex-equip

El Barça empata a 0 el primer partit de la lligueta de la Lliga de Campions al camp de l’Inter de Milà, en una nit de molts retrobaments. L’equip de Guardiola, amb Ibrahimovic en punta, no va saber com perforar l’equip de Mourinho, que va plantejar un partit extremadament defensiu i atemorit.

El Barça va crear tres ocasions de gol en els primers vuit minuts de partit, i tot i dominar la primera part i tenir unes quantes ocasions de gol relativament clares, l’infortuni va impedir que el primer gol pugés al marcador.

En la segona part, el Barça va dominar encara més la pilota, i va inutilitzar els tímids contraatacs de Milito i Eto’o. Amb un percentatge de possessió altíssim, i molt poper a la porteria de Julio César, ni Messi, ni Ibra, ni Henry, ni un sublim Xavi (el millor del partit), van poder culminar les bones jugades que trenaven a la frontal de l’àrea. En una d’aquestes jugades, Stankovic va fer unes clares mans a l’interior de l’àrea, que l’àrbitre Stark no va veure. Tot i això, com va dir Guardiola, això no és excusa per no haver marcat.

En resum, bon inici de l’actual campió en un camp extremadament difícil, en un partit on Eto’o no es va veure, on Ibra va estar a punt de marcar a la seva ex-casa, i on Mourinho va tornar a donar mostres del seu fort i complex caràcter.

0 – FC Inter Milano: Julio César; Maicon, Samuel, Lucio, Chivu, Zanetti, Motta, Muntari (Stankovic, min.62), Sneijder (Santon, min.80), Diego Milito (Bolatelli, min.85) i Eto”o
0 – FC Barcelona: Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Touré Yaya, Xavi, Keita, Messi, Henry (Iniesta, min.77) i Ibrahimovic
Àrbitre: Wolfgang Stark (GER). Grogues a Henry (min.54), Touré Yaya (min.83) i Chivu (min.90)
Estadi: Giuseppe Meazza (80.000 espectadors)

Grup F
Dynamo Kiev	3
FC Barcelona	1
Internazionale	1
Rubin Kazan	0

Roma, la Champions, un gran viatge…

No en sé el per què, ni el com, ni em puc explicar gaire, perquè la lògica en aquets casos s’escapa de les meves mans. Però dimecres, després de guanyar la nostra tercera Champions, al meu cap es va dibuixar la silueta d’una noia, vestia de blaugrana, estreta de cintura, més ampla de pit i amb els brassos en forma de fallera, mirant-me seductorament… l’hagués abraçat, petonejat i estimat… fins que jo mateix em vaig adonar que l’èxtasi em provocava deliris i al·lucinacions. I és que l’alegria i bogeria desenfrendada que provoca aquest Barça desafia totes les lleis de la lògica.
No vaig plorar ni una gota durant les tres hores que vaig ser a l’Olimpico di Roma, ni en les divuit del viatge de tornada, en canvi ahir al Camp Nou, me’n vaig fer un fart durant les quatre hores de la celebració. A cada moment, se’m feia un nus a la gola, se’m congestionava el nas, i se m’omplien les galtes de llàgrimes d’emoció, alegria, esgotament, i un llarg etcètera de sentiments que se’m van anar barrejant durant aquest llarg viatge de tornada de la Ciutat Eterna.
El viatge s’ha fet dur i pesat, però amb aquestes companyies tot es fa més passatger. Cada cop que tancava els ulls somiava que l’acariciava, que la tenia amb mi, que era meva… però a cada frenada de l’autocar obria el ulls, mirava al meu voltant, i m’adonava que tot seguia sent com abans… ella no hi era, però la seguia sentint meva.
Al Camp Nou, potser em vaig adonar que res era el que semblava, que tot era més fàcil. Senzillament érem campions, havíem fet història, havíem tornat a casa, i que tot aniria tornant a la normalitat. Cadascú se n’aniria a casa seva, ella al seu nou piset proper al Camp Nou, i jo esperant poder tornar a viure uns dies tan especials…

Primer va ser París, ara Roma, i demà ves a saber… però signaria ara mateix que tots els dies, mesos, anys… fossin com aquests.

Això no ha començat bé

Doncs si, pintava que havia de ser divertit, i ho va ser.
El Barça va tornar a donar hores i hores de conversa i de preocupacions a tots. Ho vau veure?
Quin desastre! Quina poca il·lusió que genera l’equip, i quina poca efectivitat que tenen (o tenim, depèn del moment, i de amb qui ho parlis).
Defensivament, el nou equip m’agrada força menys en jugades a pilota aturada, que som un flam i sempre ens superen, hi ha un tio sol, o el que sigui. Aquesta nova tàctica de defensar aquests centres en zona no funciona, ni pinta que ho farà en un futur. No pot ser que cada corner, cada centrada, ens posin en un compromís, i mes si a l’equip i juguen Puyol Márquez, Piqué, Keita, Henry, i fins i tot Toure, que son alts i que van molt i molt be de cap.
De fet, ofensivament, les jugades a pilota aturada es veuen molt treballades, bons moviments i bones intencions. I fins i tot ahir, Màrquez va fer un gol en gran jugada “teòricament” assajada. Però fins i tot en altres ocasions, tot i que no va sortir tan be, es va posar la port al cos del rival.
Però a part d’això, ofensivament som bastant inoperants. Sempre es vol entrar amb la pilota dins la porteria, i no s’acaba de xutar ni a la de tres. I els pocs xuts llunyans que es fan, pocs van a porteria. Vegi’s xuts de Messi, Iniesta, Keita, nu d’Henry que va parar el porter, i algun que em dec deixar.
Sembla que en Pep els hi ha dit que xutin i ells xuten, però també sembla que ho facin sense gaire sentit, m’explico, quants xuts van fer henry, Eto’o i Messi?
Messi, 2 o 3, però podia haver xutat 10 cops ell sol, però no li dona la gana. Com va dir Maradona, si a part de regatejar, la passes o xutes mes o menys ràpid, probablement encara seria mes bon jugador!
Eto’o mig xut, i malament. El camerunès esta lent, fallon, i amb una falta de velocitat molt important. Si abans era una gasela, ara es un simple ximpanzé corrent d’arbre en arbre.
I Henry, un xut al primer o segon toc (l’únic, a part del gol de Xavi, i un d’Iniesta en contraatac, k va xutar desviat), un de lluny que va posar en problemes al porter, per què estava mal posat, i poc mes. Aquest… encara pensa amb la filla…

Per cert, i seguim amb Etoo, era dels que volia que es quedes, però si ha de seguir igual, mes val que el venem al mercat d’hivern per 30 o 40 milions d’€, i ens busquem un bon davanter centre..
I relacionat amb aquest tema… que cony li passa al Pep amb Bojan¿?¿? I lo de Sylvinho¿? si l’entrenador no confia en cap dels 2 laterals esquerra a la segona setmana de lliga, anem molt i molt malament!

Bé… com ja veieu, ni il·lusió, ni res de res…
Potser no es tan greu com ho pinto, però de moment no ho veig gens clar…

Nota: Impressions després del partit entre el Barça i l’Sporting de Portugal jugat ahir al Camp Nou amb resultat final de 3-1 (Márquez, Eto’o i Xavi)

Quan la jornada de reflexió, és el dia de després

Ahir coincidien la jornada d’eleccions, i partit de lliga al Camp Nou. Era un partit crucial, jugaven segon contra tercer, i a més a més, el Barça es veia obligat a guanyar per no deixar escapar un Madrid, que a empentes i rodolons, havia guanyat l’Espanyol, després del dur cop de l’eliminació a la Champions.
Havia de ser un dia de festa i reivindicació per una plantilla amb l’orgull ferit després del revés del Calderón, de satisfacció per ser l’únic representant de la Lliga a la Champions, havia de ser un dia d’emocions, d’escrutinis, i de molts i molts números, i de més i més estadístiques. Però ahir, el Barça no estava per tanta cosa, i es va veure superat pels esdeveniments.
La pluja i el fred va fer que molts socis es quedessin a casa. L’equip va sortir tens, però una tensió negativa, una tensió provocada per l’apatia, i la falta de mobilitat i frescor en l’atac ens va portar a un carreró sense sortida. Els defenses del Vila-real es mostraven infranquejables, i el Barça es veia incapaç de crear perill. I per si fos poc, la defensa, en les poques ocasions que ho havia de fer, es mostrava insegura i titubejant.
Amb aquest panorama, els grocs es van avançar de penal. I tot i un petit rampell d’orgull comandat per la gent de la casa, Xavi golejant novament, i Iniesta multiplicant-se per infinit per suplir la desídia dels seus companys, no es va poder evitar una derrota dolorosa.
La imatge de l’equip, i l’oportunitat perduda, fan que el dia de reflexió, que en unes eleccions es produeix el dia abans de la jornada electoral, ens toqui muntar-nos-el el dia següent. Jugadors, tècnics i afició hem de reflexionar sobre moltes coses.
Tots hem pecat d’actitud; els jugadors no es van aplicar, els tècnics no van reaccionar (no van ni esgotar els 3 canvis) i l’afició, per 4 gotetes, i un horari més aviat dolent, no va omplir un camp que en un partit tan transcendent, havia d’haver ajudat una mica més l’equip.
Només demano que es treguin l’orgull que porten dins. I que per poc que sentin els colors, busquin la seva dignitat individual com a jugadors per buscar el millor per l’equip, el millor per ells mateixos, i es dediquin a picar pedra, com havien fet fins a l’anada de la semifinal de la copa del rei.

Reflexionem-hi tots, perquè sinó aquest any, encara serà més dolorós que l’anterior.